Connect with us

Hi, what are you looking for?

El Pais Noticias

Cultura

Ai, aquest blau | Cultura


El cinema interessat per la volatilitat dels afectes i les caramboles de l’amor forma part d’una superlliga internacional a la qual cap país li fa fàstics. Tot i que gairebé no n’hi ha cap que hagi demostrat la capacitat que té el cinema francès d’accedir a llocs insondables quan es tracta de parlar d’aquestes ferides que sempre fan el mateix mal i al mateix lloc. La nova edició del D’A Film Festival, que se celebra a Barcelona a partir de dijous —i una setmana després a Madrid, amb una programació més reduïda—, centra la seva atenció en tres pel·lícules sorgides de l’últim cinema francès que examinen amb lucidesa el potencial destructiu dels sentiments. Són els exponents més recents d’una cultura molt aficionada a retre homenatge a l’amour fou, aquest déu dionisíac davant del qual ja es van prostrar les millors ments de l’últim segle: André Breton, Léo Ferré, Jacques Rivette, Françoise Hardy o Yves Saint Laurent figuren entre els qui van treure profit al pòsit blau —ai, aquest blau— que deixen les històries més colpidores.

La més interessant de les tres és Las cosas que decimos, las cosas que hacemos, d’Emmanuel Mouret. El director, amb 10 pel·lícules a l’esquena, ens tenia acostumats a comèdies lleugeres i insolents, protagonitzades per nens vells que parlaven en passé simple, el temps verbal que ningú fa servir en la vida real, perquè està reservat a la vida literària. Els tics carregosos i manieristes de la seva filmografia continuen sent-hi en la seva nova pel·lícula, però aquesta vegada venen acompanyats d’una ambició i un virtuosisme que desar­men. Està protagonitzada per una munió de personatges torturats pels seus sentiments, encapçalats per un jove escriptor en crisi i per la nòvia del seu cosí, una muntadora embarassada. Dos desconeguts que es troben en una casa del sud francès i es confien les seves penes, mentre neix entre ells un amor de resol, que brilla darrere dels núvols malgrat tenir-ho prohibit.

Mouret signa una pel·lícula narrativa fins a l’extenuació, regida per un guió magistral i en forma de nines russes, on una història en conté una altra i després una altra. Funciona a través d’un sistema de flashbacks, bifurcacions i esmenes al relat previ, que aspiren a completar-lo o corregir-lo, enunciades per personatges volubles i fustigats pel seu conflicte interior, per la temptació permanent de ser infidels, per la coexistència de desitjos paral·lels que els paralitzen. Aquest aspecte apropa Mouret al moralisme de Rohmer, un dels seus referents principals, tot i que aquí aconsegueixi transcendir, pot ser que per primera vegada, la mimesi respecte als seus models. Entre aquests hi ha el drama sentimental del segle XVIII, el romanticisme fogós de Truffaut o el vodevil d’amants amagats a l’armari, que dignifica de manera admirable en l’últim tram, presidit per un doble final molt bonic, devastador malgrat la seva contenció.

Suzanne Lindon, directora i protagonista de ‘Seize printemps’.

Per la seva banda, Suzanne Lindon furga en dolors semblants a Seize printemps, que parla d’un altre tipus d’amor impossible: el d’una adolescent lànguida i un actor teatral benplantat que li treu dues dècades, ambientada en el que podrien ser uns amorals anys vuitanta, on un privilegiat entorn intel·lectual assisteix a aquest idil·li proscrit amb una total indiferència, un possible gest cap als nombrosos casos semblants que França ha desenterrat en els últims anys. Lindon, que va escriure la història als 15 anys i la dirigeix i protagonitza als 20, té l’elegància malgirbada d’una jove Charlotte Gainsbourg, amb qui comparteix condició de filla de: els seus pares són els actors Vincent Lindon i Sandrine Kiberlain.

La pel·lícula és tan fràgil com el seu personatge, insegura en tots els passos que fa, encara que moltes vegades vagin en la bona direcció. Lindon evita trepitjar ulls de poll i esquiva el debat social sobre el consentiment. Seize printemps no jutja: es limita a observar des d’un lloc que, malgrat tot, continua resultant incòmode i alterna el color rosa de les granadines que beu la protagonista, leitmotiv cromàtic de la pel·lícula, amb la violència sorda que transmet la mirada tancada d’Arnaud Valois, revelat en 120 pulsacions per minut, un abstret personatge que sembla indisponible fins i tot per a ell mateix.

'Passion simple', de Danielle Arbid, que adapta el llibre d'Annie Ernaux sobre la seva aventura amb un home casat.
‘Passion simple’, de Danielle Arbid, que adapta el llibre d’Annie Ernaux sobre la seva aventura amb un home casat.

En Danielle Arbid, directora libanesa establerta a França, ha recaigut la tasca hercúlia d’adaptar Passion simple, el llibre del 1992 en el qual Annie Ernaux relatava la seva aventura amb un home casat. La iniciativa semblava condemnada al fracàs per la dificultat que suposa traduir en imatges la literatura d’Ernaux, situada en l’interstici entre el jo, el tu i el nosaltres, sense que el resultat sigui àton. Arbid punxa parcialment amb una transposició a un univers estètic que resulta una mica barat, desproveït dels plecs aspres de l’escriptura que l’inspira, sense l’esquinçament que sempre desprèn el to clínic de l’autora. Desproveïda de les seves poderoses armes, la cineasta es limita a dirigir un transsumpte de thriller eròtic dels noranta que gira al voltant del cos tatuat d’un amant rus i d’ulls celestes interpretat per Serguéi Polunin, el bad boy ucraïnès del ballet, als antípodes de la descripció, menys sexi però molt més interessant, que va donar Ernaux en el seu moment, quan va definir el seu amant com “un Boris Ieltsin amb 20 anys menys”.

Desigualtat passional

Malgrat tot, hi ha elements d’interès en aquest estudi sobre el desig i la dependència sexoafectiva. La protagonista, una Laetitia Dosch que camina amb mestratge per la corda fluixa entre la raó i l’alienació, és incapaç de viure aquesta tòrrida aventura sense elaborar projeccions romàntiques, sense acabar veient en el seu amant un possible company i no un animal en zel. La part més estimulant és el relat de la síndrome d’abstinència d’aquesta addicta, que arriba a viatjar a Moscou per respirar durant unes hores el mateix aire que el seu estimat o rastrejar els carrers a Google Maps esperant que algun rostre borrós correspongui al seu. A deixar de banda la feina i la tesi doctoral i atropellar, en un moment de distracció, el seu propi fill. Arbid, com ja va fer abans Ernaux, recorda que en els dominis de la passió també impera la desigualtat de gènere, alimentada per constructes culturals, com aquestes novel·les roses que la protagonista fulleja, tan fascinada com repugnada, a l’hipermercat. Al cap i a la fi, el llibre s’obria amb una cita de Barthes, que va arribar a dir que Nous Deux, la reeixida revista que va popularitzar les fotonovel·les a França, era “més obscena que Sade”.

D’A Film Festival. A Barcelona, del 29 d’abril al 9 de maig. A Madrid, del 7 al 13 de maig.



Source link

Click to comment

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

You May Also Like

Noticias

La casa con jardín del neuropsiquiatra Boris Cyrulnik (Burdeos, 84 años) en La Seyne-sur-Mer es un rincón de paraíso. El Mediterráneo está a cuatro...

Cultura

El govern d’Ada Colau vol que la cultura barcelonina sigui, juntament amb la salut i l’educació, un dret per a tots els ciutadans, amb...

Noticias

La ballarina i coreògrafa belga genera un estimulant sotsobre al Mercat de les Flors Aquest cap de setmana el Mercat de les Flors de...

Noticias

Ángel Gabarre, Juañares y Montoyita (de espaldas), en un momento de su concierto en Madrid en el festival Suma Flamenca. SUMA FLAMENCO 2021 TEATROS...