Connect with us

Hi, what are you looking for?

El Pais Noticias

Noticias

Incerta glòria d’un fotògraf | Opinió



Deixem pocs rastres. No s’escriuen cartes ni es fan fotos en els antics rodets de pel·lícula. S’escriuen piles de missatges privats i públics gràcies a les xarxes i es disparen allaus de fotos digitals, és cert. Però, ¿hi haurà en el futur a cada casa alguna maleta o capsa o motxilla que contingui aquestes imatges o, simplement, i parlo per mi mateixa, la majoria ara ni tan sols no es guarden? Hi penso davant de la capsa vermella del fotògraf Antoni Campañà, a l’expo que li dedica el MNAC. L’havia vist reproduïda al llibre que el va rescatar a finals del 2019 (La capsa vermella, Comanegra, edició de Plàcid Garcia-Planas, Arnau González i David Ramos; llibre traduït al castellà i al francès de seguida), però veure-la en viu és una altra cosa.

És una capsa de la mida d’una de sabates, en què el fotògraf va guardar durant gairebé 80 anys les seves fotos de la guerra de 1936-1939. Què devia pensar en veure-la, de tant en tant, imagino, quan trastejava al seu estudi? Doncs Campañà va seguir amb la càmera i va morir de vell. La capsa no va ser apercebuda per la família fins al 2018, gairebé 20 anys després de la seva mort.

Incerta glòria del fotògraf Campañà, es podria dir parafrasejant el títol de la novel·la de Joan Sales, amb qui tal vegada no estaria de més relacionar-lo en una cartografia que inclogués gent comuna de l’època. Catòlic, el fotògraf va documentar la crema d’esglésies a través de captar-ne les ruïnes posteriors, unes imatges que avui van més enllà del pur testimoni. La cartel·la informativa –la foto és sempre dependent d’un text— apel·la a la ‘mort de Déu’ que hauria guiat els incendis. Ara, potser parlar dels gestionadors divins contra els quals van cremar les esglésies seria dir-ho amb més propietat i respecte pels fets i per les paraules. En les seves fotos les ruïnes nues semblen altars purs.

Glòria incerta perquè una guerra posa a prova la teva mirada, encara més llavors que la fotografia sortia al carrer gràcies a les càmeres lleugeres i als rodets que substituïen les pesades i lentes plaques de vidre i permetien disparar seguit. Antoni Campañà (Arbúcies, 1906 – Sant Cugat del Vallès, 1989) va ser un d’aquells fotògrafs gairebé nascuts amb la càmera a la mà i l’ull a punt. Als deu anys ja feia fotos. Ben aviat va saber com havia de ser el seu ofici, la seva mirada i el seu art: “Em considero obligat a produir fotografies amb punts de vista originals i crec que és un deure mostrar al món la natura, ben resolta per la mà divina”. Però li va tocar fer la guerra amb la càmera.

També li tocaria retre compte del trànsit dels perdedors cap a ningú sabia on. El Museu Memorial de l’Exili s’ha sumat al rescat del fotògraf amb la mostra L’endemà de la retirada. Portbou, 1939: autoretrat de l’absència (llibre-catàleg també de Comanegra). Una col·lecció d’imatges igual d’eloqüents a les de la guerra, pel seu sentit de com el que no hi està representat —les persones que han deixat això i allò altre a la carretera— parla amb força. Potser avui més que llavors. Aquí la mirada torna a ser més la seva, sense propaganda.

Glòria incerta perquè aquell bon fotògraf de la natura i els seus oficis tradicionals i alhora de la bellesa de les màquines noves havia hagut d’entrar al mar de banderes, consignes, milicians, milicianes, fervors d’un temps que no compartia i, sobretot, per a uns mitjans de comunicació en mode propaganda contínua. Quan el ball sona s’ha de ballar, i Campañà ho va fer. Va deixar de ser experimental per ser documental. “No només els pintors diuen mentides”, havia dit abans de la guerra quan aconseguia les seves imatges elaborant al laboratori la foto original amb l’ampliadora i sumant-hi núvols i arbres i tot el que li convingués. Un dels mags de la foto molt abans que existís el Photoshop.

I la manipulació propagandística el va atènyer. Les seves imatges van passar de ser targetes postals que els milicians treien de la premsa i fotos republicanes a ser convertides per la premsa franquista en tot el contrari del que documentaven. Per això la capsa vermella? Potser, pot ser que sí. Campañà va haver d’afrontar la ironia de la imatge, el sarcasme de la fotografia, que depèn de la paraula escrita, qualsevol paraula la pot alterar.

Es va dedicar llavors a la foto industrial. Una altra exposició seva es pot veure a Casa Seat, L’estètica de la modernitat tardana. Moment Campañà, d’unes imatges rescatades que parlen de la memòria i sobretot de l’oblit i del silenci que ell mateix representa.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural



Source link

Click to comment

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

You May Also Like

Cultura

El govern d’Ada Colau vol que la cultura barcelonina sigui, juntament amb la salut i l’educació, un dret per a tots els ciutadans, amb...

Noticias

La ballarina i coreògrafa belga genera un estimulant sotsobre al Mercat de les Flors Aquest cap de setmana el Mercat de les Flors de...

Noticias

El Puestu ‘Paquito’ del restaurant El Puestu. Al Puestu no han passat per alt l’arribada del ‘paquito’. En aquest bar de platets i vins...

Noticias

Per desgràcia no és una novetat que en alguns sectors de la nostra societat ⎯la catalana em refereixo⎯ només es toleri la diversitat d’opinió...