Connect with us

Hi, what are you looking for?

El Pais Noticias

Noticias

Els catacumbistes de Waterloo | Opinió



Durant el debat d’investidura, el president Pere Aragonès va fer diverses referències a la unitat del poble català i a la seva cohesió i convivència des del respecte a la pluralitat de pensaments. Em vaig alegrar de l’enfocament que sortia de la boca d’un president independentista. Aquest plantejament contrasta amb la teoria de la “minoria nacional” que han disseminat l’expresident Carles Puigdemont i el seu advocat, Gonzalo Boye. En motiu del record dels tres anys de l’1 d’octubre del 2017, Puigdemont va fer un “missatge institucional” en què afirmava que “la independència és l’única alternativa que comporta la protecció de la minoria nacional catalana” i vinculava la pertinença a aquesta minoria nacional d’aquelles persones “que prenguin la decisió lliure d’esdevenir catalans”.

No era una afirmació aïllada, sinó que s’ha anat repetint en diverses entrevistes i en els seus pronunciaments a les xarxes socials. Qui primer va desenvolupar la teoria dels catalans com a membres d’una minoria nacional oprimida va ser l’advocat Gonzalo Boye, que ha anat reiterant aquest concepte com a pedra de toc de la defensa dels seus clients independentistes davant dels tribunals. Boye va escriure un article el 27 de novembre del 2020 al setmanari La República en què afirmava: “A Catalunya els catalans no s’han sentit mai una minoria per una raó tan senzilla com que no ho són dins de Catalunya. […] Als catalans els passa com a qualsevol minoria: se’ls tracta com a tals però no assumeixen aquesta condició fins al moment que assumeixen la consciència grupal, en aquest cas nacional, que fa que es reivindiquin uns drets que la majoria no vol reconèixer”.

La reivindicació que el president Pere Aragonès fa de la idea força “Catalunya, un sol poble” que va formular l’historiador Josep Benet i que va llegar als líders de la transició política catalana, contrasta amb aquesta perillosa reducció de la condició de català únicament als que s’adscriguin a la condició de minoria nacional oprimida. Boye diposita totes les seves esperances de defensa a l’article 2 del Tractat de la Unió, que invoca el respecte als drets humans i concretament a la frase: “Fins i tot els drets de les persones que pertanyen a minories”. Algú li ha d’explicar a l’advocat Boye que va per mal camí i fa un servei pèssim a la cohesió social, que ha estat un element essencial de la tradició política catalana. És alarmant llegir en Boye que a Catalunya hi ha majories i minories i on els catalans són “majoria”. Això vol dir que Boye, i Puigdemont, que el segueix en el seu plantejament, consideren que a Catalunya hi ha ciutadans que tenen veïnatge civil català però que no són catalans perquè no tenen “consciència grupal” de minoria nacional oprimida.

La reducció de la condició de català únicament als que s’adscriguin a la condició de minoria nacional oprimida és perillosa

Una degradació desoladora d’una tradició del catalanisme polític que havia prestat grans serveis i que avui es deixa guiar per les idees etnicistes d’un advocat que ens ve a dir que els catalans sense consciència grupal de minoria nacional oprimida són uns pobres desgraciats. Hi ha catalans, tots ells catalans, amb diferents percepcions d’adscripció de la seva identitat. Per entrar a discutir sobre drets, primer s’ha de ser profundament demòcrata i respectuós amb la lliure determinació de cada persona pel que fa a la seva identitat. A Catalunya el 70% de la població té una mare o un pare o uns avis nascuts fora de Catalunya. I amb aquesta base, el país ha estat un exemple d’integració social i cohesió. Perquè l’oferta de la “catalanitat” ha estat inclusiva i oberta, dinàmica i enriquida amb aportacions constants. Una opció d’èxit perquè no ha tingut res d’etnicista. I em nego a acceptar que alguns grapegin la catalanitat d’aquesta manera. Al final seran catalans els que han viscut la revelació de la “consciència grupal” segons els paràmetres catacumbistes del Consell per la República?

Ja es veu que això no té èxit ni recorregut. Però el carlisme va travessar diverses generacions a la defensiva i còmodes als seus castells “grupals” i el president Joaquim Torra sempre va dir que li agradava més la Catalunya dels anys trenta del segle XX que la que li va tocar presidir.

No tots són així. Jordi Cuixart és un independentista que s’abraça al ministre Miquel Iceta i afirma: “No vull que la llavor de l’odi i la rancúnia germini. Quan veig Iceta l’abraço per construir un sol poble i evitar la confrontació entre demòcrates”. Aquestes dues vies es dirimeixen dins de l’independentisme. No hi ha dubte amb quina es pot dialogar.



Source link

Click to comment

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

You May Also Like

Noticias

La casa con jardín del neuropsiquiatra Boris Cyrulnik (Burdeos, 84 años) en La Seyne-sur-Mer es un rincón de paraíso. El Mediterráneo está a cuatro...

Cultura

El govern d’Ada Colau vol que la cultura barcelonina sigui, juntament amb la salut i l’educació, un dret per a tots els ciutadans, amb...

Noticias

La ballarina i coreògrafa belga genera un estimulant sotsobre al Mercat de les Flors Aquest cap de setmana el Mercat de les Flors de...

Noticias

Ángel Gabarre, Juañares y Montoyita (de espaldas), en un momento de su concierto en Madrid en el festival Suma Flamenca. SUMA FLAMENCO 2021 TEATROS...