Connect with us

Hi, what are you looking for?

El Pais Noticias

catalunya

Hi ha camp per córrer en el Pacte Nacional per la Llengua | Actualidad



Hi ha notícies de les bones que no saps per què però després no ho són, de notícia, per tal com han de competir amb detencions sonades a l’Alguer, erupcions volcàniques i declaracions sobre l’evangelització d’Amèrica. I aquesta setmana passada, com a coda del debat de política general al Parlament, es va produir una votació important, ni més ni menys que la tirada endavant del Pacte Nacional per la Llengua, promesa que va fer la consellera de Cultura Natàlia Garriga en agafar el càrrec i repte herculi per a Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística. No s’ha arribat encara a cap pacte ni res, esclar, però almenys els partits polítics s’hi han mostrat disposats.

Si bé era sonada l’absència de la qüestió de la llengua en el debat polític, del qual semblava haver decaigut —que es diu ara en terminologia política—, se suposa que per no fer soroll ni atiar baixes passions, la delicada situació per la qual passa el català ha revifat l’interès per la seva supervivència, reflectida en la publicació de multitud d’obres i en la reincorporació de les estratègies de normalització a l’agenda política. Per fi comença a parlar-se sense embuts de les mancances en l’àmbit audiovisual i el tecnològic, de les febleses de la immersió o de la reculada de l’ús de la llengua en els joves, mentre s’aposta decididament per un gran acord polític que eviti l’extremunció.

No hi són tots els partits de l’arc parlamentari, esclar, la votació es va resoldre amb 115 sís i 20 nos, la identitat dels quals és previsible: PP, Ciutadans i Vox. Cal celebrar el vot favorable del PSC i d’En Comú Podem, no tant perquè hi hagués dubtes del seu compromís històric amb la llengua, inqüestionable en tots dos casos, sinó per les derives recents, en el primer cas per les novetats en les seves propostes quant a modificació del model escolar, donant entrada a més hores de castellà segons el context sociocultural; i en el segon, per la identificació que des del seu entorn intel·lectual s’ha fet de llengua i classe, tot provant de connectar el català amb un component burgès, excloent i decadent. Potser aquests partits continuen amb aquestes tesis, però almenys han convergit amb d’altres en la necessitat de fer-hi alguna cosa.

Llàstima, però, que en el pacte no hi sigui el PP, hauria pogut desmarcar-se de forces tel·lúriques per reconnectar amb la seva pròpia tradició de, almenys, no oposició al procés de normalització lingüística. Si convenim que la normalització, al seu moment, significava la consecució de tres objectius (això és, que tothom sabés el català; que el català es pogués fer servir arreu; que la societat catalana no se separés en comunitats lingüístiques), cal admetre que els populars no s’hi van posar explícitament en contra. Basta recordar com, l’any 1983, quan la votació al Parlament de la llei de normalització lingüística, els contraris a la llei —que n’hi havia, malgrat el titular que encara ara recordem que la llei es va aprovar per unanimitat— van preferir absentar-se del ple abans que plasmar la seva negativa i boicotejar un dia que tothom qualificava d’històric. Entre aquells absents no n’hi havia de l’extraparlamentària Alianza Popular, l’ancestre de l’actual PP, però sí que hi eren els tardofranquistes de la UCD, que al cap dels anys hi anirien majoritàriament a petar. El fet que la llei de normalització lingüística s’aprovés per unanimitat per 105 vots —i una abstenció— es deu justament als contraris a la llei.

Els anys noranta del segle XX seran convulsos, amb un PP lingüísticament bel·licós els anys 1993-1996 (calia castigar el suport de Pujol a González) però més mansoi a partir del Pacte del Majestic. I el segle XXI veurà la irrupció de dos partits, Ciutadans i Vox, que basaran el seu missatge en l’enderrocament inclement de conquestes clau de la normalització, com ara el sistema d’immersió o l’existència d’un canal de televisió en català. Llàstima, dèiem, que davant del pacte per la llengua el PP ni tan sols optés per absentar-se o abstenir-se, era una oportunitat per no semblar que només aspiren a arreplegar les despulles de Ciutadans.

Malgrat tot, són 115 vots favorables al pacte per la llengua. Sense unanimitat, però amb deu vots més que la llei del 1983. Hi ha camp per córrer.



Source link

Click to comment

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

You May Also Like

Cultura

El govern d’Ada Colau vol que la cultura barcelonina sigui, juntament amb la salut i l’educació, un dret per a tots els ciutadans, amb...

Noticias

La ballarina i coreògrafa belga genera un estimulant sotsobre al Mercat de les Flors Aquest cap de setmana el Mercat de les Flors de...

Noticias

El Puestu ‘Paquito’ del restaurant El Puestu. Al Puestu no han passat per alt l’arribada del ‘paquito’. En aquest bar de platets i vins...

Noticias

Per desgràcia no és una novetat que en alguns sectors de la nostra societat ⎯la catalana em refereixo⎯ només es toleri la diversitat d’opinió...