Connect with us

Hi, what are you looking for?

El Pais Noticias

catalunya

Més barbàrie, per favor! | Cultura



A la història de la literatura hi ha escriptors de primera, n’hi ha de segona i n’hi ha de tercera regional. No sempre va ser així. Quan les poètiques i les retòriques clàssiques constituïen una mena d’a priori censor, poca gent s’atrevia a publicar qualsevol cosa. Avui dia s’hi atreveix tothom, i els catalans no en som cap excepció: aquí s’escriuen llibres bunyol com a França, Espanya, Itàlia i altres països. No passa tant a Anglaterra o a Alemanya, justament pel pes que han significat, en aquests països, autors del calibre de Shakespeare o Goethe. Espanya va tenir el Quijoteperò sempre li ha donat l’esquena, per desgràcia —Valle Inclán és una gran excepció. I Juan Benet, i uns quants més, escassos.

Anatole France (1844-1924) és un d’aquests autors francesos que no pot ser considerat de primera, però és un gran autor de segona. Proust es va inspirar en les seves persona i obra per dibuixar el personatge de Bergotte a la Recherche. Quan era adolescent havia llegit amb delícia les primeres novel·les de France, encara que, tot just a l’inici de la Recerca, ja deixa anar una frase (en boca d’Albert Bloch) que només és el començament d’un deseiximent progressiu de l’obra de France: “Aquells versos tan bonics eren encara més bonics pel fet que no significaven absolutament res” (cosa sovint pròpia de la poètica simbolista). Òbviament, aquest no és un defecte de l’obra de Proust, però, en realitat, tampoc no ho és de l’obra de France: a Els déus tenen set, quan Gamelin despatxa la pena de mort a un seguit de suposats contrarevolucionaris, hi llegim: “Va llegir el veredicte, amb una tranquil·litat absoluta i escoltat pel públic en silenci, com si totes aquelles víctimes de Pradial [el mes revolucionari que anava del 20 de maig al 18 de juny] no tinguessin més importància que una colla d’arbres senyalats per a una tala”. La metàfora és molt bona.

Però Proust es va deseixir de la influència de France, lentament, fins assolir l’estil que el caracteritza, el qual, en realitat, és deutor de l’estil d’Anatole: elegant, “dolç” (l’adjectiu que més bé resumeix l’admiració de Proust pel seu coetani), eufònica i elegant. Les històries que narra France no són res d’extraordinari, però a molta gent li agradaria més llegir les seves millors obres (El crim de Sylvestre Bonnard —òptima per a un bibliòfil—, Els déus tenen set, Thaïs —origen de l’òpera homònima de Massenet—, L’illa dels pingüins) que moltes que s’escriuen avui, especialment a França, víctima sense redempció, de moment, del nouveau roman i de l’estructuralisme.

Proust retreu més endavant a Bergotte —sigui del tot, o no, Anatole France— el seu rebuig de les obres de Tolstoi, George Eliot —això és certament imperdonable—, Ibsen o Dostoievski; però continua lloant l’estil “dolç” d’aquest novel·lista, cosa que permet acabar d’entendre quin deute, per poc que fos, va tenir Proust amb l’altre.

Després, a Du côté de Guermantes II, Proust ja es quasi desentén de Bergotte i arriba a la conclusió que l’univers creat pels artistes és moridor i que només s’aguantarà “fins a la pròxima catàstrofe geològica, que desencadenarà un pintor nou o un nou escriptor original” —ell mateix, per exemple. Per narrar la mort de Bergotte, que va morir, de fet, dos anys després que Proust, aquest es va inspirar en la seva visita al Jeu de Paume, el maig de 1921, per admirar la famosa Vista de Delft, de Vermeer. Explica que el secret de l’art no es troba solament en l’estil (el de France era bo), sinó en la intuïció o la visió d’una veritat, indispensable per a la creació artística. Això és el que Proust va trobar a faltar en aquell gran novel·lista de segona. En l’última de les aparicions de Bergotte-Anatole France a la Recerca, el Narrador —aquesta veu impersonal, però no tant, que parla a la novel·la de Proust— afirma que Bergotte mor ignorant els secrets de l’art veritable, mentre que ell (Proust, de fet) s’encararà a la mort amb el privilegi de la clarividència.

Potser hem de pensar que Proust, en la figura de Bergotte com en tantes altres de la Recerca, va matar un dels seus pares (el seu de debò ja havia traspassat de mort natural el 1903), com escau a tota criatura amb geni, caràcter i personalitat. I potser hem de creure, també, que Proust va anticipar-se a la tesi de Walter Benjamin quan va escriure, cap al final de la seva vida, que “no hi ha cap document de cultura que no ho sigui al mateix temps de la barbàrie”; frase que no té res a veure amb la política: per molt que la literatura sempre neixi de la seva pròpia història, els genials cometen un acte de barbàrie quan presenten el fruit del seu talent, dissipant el dels altres.

Novel·listes catalans: més barbàrie, per favor!



Source link

Click to comment

Leave a Reply

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

You May Also Like

Noticias

La casa con jardín del neuropsiquiatra Boris Cyrulnik (Burdeos, 84 años) en La Seyne-sur-Mer es un rincón de paraíso. El Mediterráneo está a cuatro...

Cultura

El govern d’Ada Colau vol que la cultura barcelonina sigui, juntament amb la salut i l’educació, un dret per a tots els ciutadans, amb...

Noticias

La ballarina i coreògrafa belga genera un estimulant sotsobre al Mercat de les Flors Aquest cap de setmana el Mercat de les Flors de...

Noticias

Ángel Gabarre, Juañares y Montoyita (de espaldas), en un momento de su concierto en Madrid en el festival Suma Flamenca. SUMA FLAMENCO 2021 TEATROS...